La Rúmbia, vallesana

ES | FR | EN

En ma terra del Vallès
3 turons fan una serra
4 pins un bosc espès
1 acordió una guerra

Pere Quart+Marina Ràfols

L’enterrament del Punk, batejat el 1977 a Anglaterra, va ser el naixement de la Rúmbia, el 1979. Ara, no ha estat fins les primeries del segle XXI que se n’ha sabut el nom i la cara que feia. Mentre a London l’estira i arronsa entre la Dama de Ferro i el jovent emprenyat fruitava en un rocanrol encomanadís i colpidor, a Gallecs, columna vertebral del Vallès, s’hi congriava la mutació més reeixida de la rumba, la Rúmbia.

Les casualitats no existeixen, i per això, allà hi vivien una colla d’artistes que esperaven la fi de la mala llet per parir una nena maca i somrient, bellugadissa i simpàtica com ella sola. La Nit de Sant Joan de 1979 a les Festes de Gallecs hi va tocar el Gato Pérez, un senyor que havia agafat la rumba de la mà i l’havia duta una micona més enllà. El Mestre Arnella, instaurador del calipso com a patró general pels cançoners de caus i esplais, i una bona trepa d’il·luminats van aprofitar l’ocasió per sembrar una llavor. La Terra, assaonada, la va fer brotar i de mica en mica, com qui dia passa, any empeny, un plançó, després un arbust i ara un arbre ben formós, ha arrelat a la comarca on hi corren els Fórmules I i s’hi fan Dònuts i Balls de Gitanes.

Com n’és el fruit? Saborós! Té la flaire antillana de l’havanera, tabac i rom, simple i efectiva. Quan la queixales, el suc t’envaeix la gola, i et fa remenar els malucs. Fins i tot diria, que si no cal compartir-la, se’n frueix d’allò més amb els ulls clucs. Ara, si és el cas que la Diada demana festa grossa, en podeu servir un bon feix, amb paneres ben amples, perquè tothom en prengui i en gaudeixi a pleret.

Pels melòmans, us direm que hi trobareu rastres de cúmbia, en la línia més gallega possible, i força dosis de rumba, en la tendència més rocanrolera. És un bon guisat, on els paladars més fins hi podran detectar el calipso primigeni del Mestre Arnella, la rumba filosòfica del Gato Perez, la cúmbia Tex-Mex d’en Flaco Jimenez i el “Tot som pops” de la nostra estimada Sardana.

De la mateixa manera que a Jamaica el r&b va passar a l’escà mercès al retard que provocava al guitarrista l’haver fumat, el batec íntim de la sardana passa a l’anar fent de la cúmbia amb una facilitat sospitosa. Tenim un “Tot som pops” i a la Rúmbia hi trobem un “Pops! Tot som”.

La naturalesa micològica del nostre Poble fa que sortim com bolets en qualsevol de les nostres manifestacions. Curses de Muntanya? A tort i a dret! Trial! Vinga som-hi! Rúmbia? Que no falti de res! Just amb el canvi de segle, el pòsit dels cançoners, els records dels Balls de Festa Major, la cua del punk més directe i les flaires que pujaven riu amunt des de Barcelona van confluir i algunes colles de joves van teixir una bandera del bon viure, la Rúmbia.

L’estira i arronsa dels “Police and Thieves” londinenc havia mudat a la closca d’un acordió, el més petit de tots, el diatònic. Les pomes agres eren cireretes ben roges i llamineres. La guitarra ja sabia de què anava tot plegat, la rumba, el calipso i el rocanrol, però li calia un company de viatge per anar més lluny i més endins. Des dels ports maresmencs i els rius glaçats n’havia arribat una fera ferotge, que duia la cúmbia al cos. Enllaçats, serien la fórmula indiscutible per gaudir i fer delir amb el nadó que esperava a la panxa del bou.

La Rúmbia no va saber-se fins que no va viatjar a l’estranger. Però no va ser a un estranger desconegut. A Holanda, cap i casal dels nostres Comtats abans de ser Catalans, i hivernacle del futbol clàssic català, en pau descansi, la Troba Kung-Fú hi va batejar la criatura….i ara ja no s’atura! Com la canalla al parc, havíem estat jugant sense saber-nos el nom, però finalment, ens ha calgut anomenar-la, sobretot per encomanar-la al més enllà, a les comunitats extraterrestres que en volen fruir i als éssers vius amb qui compartim ecosistema.

La Rúmbia, com l’esbarzer, s’escampa per tot arreu, punxa i dóna fruits, les móres, és remeiera i arrela pels caps de les branques.

Compte!!!!!!!

Té la potència del Joaquim “Purito” Rodríguez i la resistència del Miquel Poblet, al cel sia.

Feliu de la Rosa, cronista del Raval d’Amàlia
La Salut, primavera de l’estiu, 2013